Fins i tot és difícil imaginar quants traumes portem en nosaltres mateixos, quantes llàgrimes sense plor, paraules moderades i crits portem en nosaltres mateixos. Quin dolor, ressentiment, amargor i molt més que mantenim amb nosaltres durant anys, quina pesada càrrega portem sobre les nostres espatlles durant la vida, sense atrevir-nos a llençar-la i redreçar-la. I podeu fer front a tot això durant més d’un dia i un any, però sempre hi ha l’esperança de poder eliminar la major part de les escombraries mentals, netejar-vos de coses innecessàries i alliberar-vos, donar lloc a nous sentiments, noves emocions, noves sensacions.
Els meus pares es van divorciar quan tenia 10 anys. Recordo que llavors no vaig sentir cap emoció especial per això. Vaig acceptar amb molta calma aquesta notícia, em va sentir una mica de pena la meva mare quan em va dir amb llàgrimes als ulls que el meu pare ja no viuria amb nosaltres. I vaig intentar ajudar amb la meva mare amb tota la meva força femenina. Com que treballava molt per torns, vaig assumir la responsabilitat de tot: de la meva germana petita, d’estudiar, d’anar a comprar i canviar cupons (recordeu els anys 90 …), de la comanda a la casa, en general, jo mateix era molt molt penjat de si mateixa i portat aquesta pesada càrrega durant molts anys. Mai no hi va haver resentiment ni ràbia contra el meu pare, vaig créixer com tothom i, en principi, tot em va bé. El tema del divorci no va aparèixer mai en els meus pensaments, em va semblar que no hi havia res de tràgic en aquesta situació. Fins i tot a l'edat adulta, donava per fet el divorci d'algú i no entenia si es presentava com una mena de tragèdia.
Avui he practicat una de les tècniques, amb l’ajut d’un company, hem treballat un tema que en cap cas relacionat amb el divorci, totes les esferes i nivells estaven implicats en la tècnica: pensaments, sentiments i emocions, sensacions al cos. En un moment donat, va aparèixer dolor al braç dret, van començar a eliminar-lo, de sobte es va moure més amunt del braç fins a l’espatlla i s’hi va aturar. Mirant aquest dolor, de sobte em vaig adonar que volia recordar-me el divorci. Al principi no em vaig adonar de què era, però de sobte em van sortir les llàgrimes als ulls, vaig començar a plorar en veu alta, com un nen, vaig entrar completament a l’estat d’aquella petita Olya, que es va assabentar que el pare marxava, volia per cridar, estampar-me els peus, en general, llançar una rabieta, com poden fer els nens, però mai em vaig permetre fer-ho.
Em sentia molt greu per mi, així que volia ser compadit, abraçat i abraçat. Però no ho vaig aconseguir ni de la meva mare ni del meu pare. Llavors, ja a la infantesa, volia semblar fort, només ara em vaig adonar que no volia pietat dels altres. Només ara em vaig adonar de la profunditat que tenia aquest trauma en mi i em va protegir de mi mateix.
Després d’això, va arribar un alleujament tan gran, una càrrega emocional tan poderosa que es va alliberar tanta energia. L’autocompassió es va substituir per l’alegria, que, com va resultar, em vaig prohibir sentir-me completament, perquè era impossible alegrar-me quan la meva mare era dolenta i la vaig recolzar com vaig poder. Pel que sembla, llavors em vaig prohibir alegrar-me realment, és clar, no sempre va ser i sóc una persona força optimista a la vida, però aquesta sensació d'alegria moderada sempre va estar present.
