L’addicció als jocs d’atzar es converteix molt ràpidament en un estil de vida en una malaltia real, que pot ser molt difícil d’eliminar. Segons les estimacions més conservadores, al voltant del 10% de la població mundial pateix addicció al joc en un grau o altre. Algú malgasta fortunes senceres a les màquines escurabutxaques i algú juga als casinos virtuals durant dies i dies.
L’addicció al joc es refereix a malalties de naturalesa psicològica per a les quals no hi ha tractaments farmacològics. El procés d’eliminació de l’addicció té lloc a l’oficina d’un psicoterapeuta. No obstant això, l'assistència professional no sempre dóna els resultats desitjats. Especialment en els casos en què el pacient no s’adona de la importància del treball independent sobre la seva malaltia.
Una idea equivocada habitual és l’argument que desfer-se de l’addicció als jocs és fàcil; només no és suficient jugar. Depenent de la força de voluntat, una persona que pateixi aquesta malaltia es pot negar durant un temps la temptació de tornar a apostar, però sense una base motivacional poderosa, aquests esforços es desapareixen ràpidament i el mode d'interrupció acaba amb un altre joc.
Cal recordar que l'addicció al joc sovint la pateixen persones amb una disposició emocional inestable, exposades a l'estrès i retirades per si mateixes. Qualsevol cosa petita pot provocar que un jugador d’aquest tipus quedi en panxa. A més, l'anomenada síndrome d'abstinència condueix al fet que una persona mateixa comença a buscar una excusa per deixar-se anar.
En aquests casos, els psicòlegs recomanen començar amb un despreniment complex de l’entorn del joc. Per fer-ho, cal neutralitzar al màxim les situacions que us poden empènyer a jugar. Eviteu visitar els llocs on hi ha les màquines escurabutxaques. Haureu de passar menys temps a l’ordinador i augmentar la vostra productivitat per reduir la temptació de visitar un casino virtual.
En el camí per desfer-se de l’addicció al joc, sovint cal omplir el buit format després de negar-se a jugar amb algun tipus de “substitut”. I és bo quan s’interessen per l’esport, el passatemps familiar o un augment de l’activitat en activitats socials. No obstant això, no jugar sovint pot agreujar altres tendències latents, com l’alcohol, la conducció a gran velocitat o les drogues. Per no permetre que un vagi d’un extrem a l’altre, cal recordar que, en la fase inicial de la lluita contra l’addicció al joc, es juga un paper important “posant les coses en ordre” en la consciència d’una persona i posicionant-se en societat. Hauríeu d’entendre clarament els orígens que van conduir a l’addicció al joc i, sovint, no és un desig adonar-vos de la vostra passió ni de l’avarícia elemental. L’arrel de l’addicció als jocs és molt més profunda i sovint s’associa amb la manca de compliment en la vida professional o familiar, la manca de comoditat quotidiana i l’enveja patològica envers parents i amics amb més èxit.
Després d’haver entès els orígens del problema, una persona que pateix addicció al joc ha de fer un treball seriós sobre si mateixa i fer tots els esforços possibles per adonar-se de la destrucció dels motius que empeny a la màquina escurabutxaques o a la propera festa del joc de cartes. Una reavaluació dels valors permetrà obtenir un resultat impressionant si una persona que pateix addicció al joc troba el suport i la comprensió dels éssers estimats. El fort descens de l’efectiu gratuït també és un factor dissuasiu per al jugador patològic.
L’addicció al joc, com qualsevol malaltia, es divideix en etapes fàcilment diagnosticables. El més difícil es caracteritza per un desig permanent de jugar i una manca de satisfacció per guanyar. De fet, el procés del joc es converteix en una única cadena d'accions, sense les quals una persona ja no té sentit de l'existència. La depressió que l’acompanya i el profund sentit de la vergonya de vegades provoquen conseqüències tristes. En aquesta etapa, l’automedicació poques vegades condueix al resultat desitjat i s’ha de fer servir un tractament psicoterapèutic greu per combatre l’addicció al joc.
