Molta gent sap qui són els extrovertits. Tot i això, aquest coneixement és una mica estereotipat i primitiu. Però, què passa si considerem aquest tipus més a fons i expliquem alguns punts del llenguatge de la psicologia?
Pensar com a tal es basa en informació de fonts subjectives i en dades objectives percebudes sensualment i que passen per la consciència. El pensament extravertit està determinat per aquest últim factor. El préstec de circumstàncies externes es converteix en la mesura determinant del judici. Poden ser factors percebuts sensualment o idees generalment acceptades transmeses a través de les tradicions, durant la criança o l'educació. Si una persona té tendència a subordinar totes les altres manifestacions de la vida a conclusions intel·lectuals, podem parlar d’un tipus mental extravertit pronunciat.
Les persones d’aquest tipus utilitzen el paper dominant de la realitat objectiva no només en relació amb elles mateixes, sinó també en relació amb tot el món circumdant. La percepció del bé i del mal, la mesura de la bellesa, es construeix sobre la base del “extern”. El tipus de pensament extravertit és incapaç de fer excepcions. Porta totes les manifestacions de la vida sota una determinada fórmula, un esquema. Tenir una fórmula àmplia genera reformadors, fiscals o divulgadors d’idees importants. El contrari és queixar-se, les persones que ho critiquen tot, intenten portar la diversitat de la vida sota un pla convenient i odien qualsevol dissidència.
L'objecte també es converteix en la base de la manera de sentir en l'actitud extravertida. Per exemple, una persona considera una imatge bella no per percepció subjectiva, sinó perquè l’observa al saló. És aquesta manera de sentir la que determina les visites massives al teatre o concerts, l’adhesió a les tendències de la moda, etc. En aquests casos, el sentiment extravertit actua com un principi creatiu. La comunicació harmònica és impossible sense ella. Però quan aquesta actitud adquireix un significat exagerat, el sentiment perd la vitalitat humana, desapareix la constància i poden aparèixer estats histèrics.
Es poden distingir factors objectius i subjectius en la formació de sensacions. En un individu amb una actitud extravertida, aquest últim factor és inhibit o reprimit. En l'actitud extravertida, es concreta la "fusió" amb objectes o processos. Només les sensacions concretes donen lloc a la plenitud de la vida. El desenvolupament positiu d’aquesta actitud dóna lloc a estetes sofisticades. En cas contrari, apareixen esclaus de la realitat tangible, sense reflexió ni ambició.
La intuïció en l’actitud extravertida és una funció complementària. Actua automàticament. Està dirigit a una recerca constant de noves oportunitats per a la vida externa.
