Als mitjans de comunicació, sovint es troba el concepte de "cultura de la comunicació". S'utilitza per mostrar la capacitat dels parlants nadius per utilitzar-la en la comunicació diària.
Instruccions
Pas 1
La cultura de la comunicació és la capacitat d’interactuar amb les persones que us envolten mitjançant la formulació verbal de pensaments. La comunicació en equip es basa en situacions monològiques i dialogades, cadascuna de les quals té un objectiu i uns objectius específics. L’objectiu sol ser alguna acció que repercuteixi en els interlocutors, per exemple, informar, explicar, persuadir o persuadir, motivar o inspirar, etc.
Pas 2
El discurs col·loquial, sobre la base del qual es construeix la cultura de la comunicació, és un tipus de llengua especial. No sempre compleix les normes i regles registrades en diversos diccionaris i gramàtiques. Els signes més importants de la parla col·loquial inclouen l’espontaneïtat i la falta de preparació.
Pas 3
L’estil de conversa proporciona opcions que no són del tot adequades per a la comprensió lingüística. Els textos d’aquest estil, parlats i enregistrats per escrit, poden tenir un aspecte desordenat, alguns dels seus detalls es perceben com una negligència de la parla o un error.
Pas 4
Diverses característiques col·loquials es manifesten de manera constant i regular en la parla de persones que dominen les normes i les varietats de la llengua. És per això que es considera que la parla col·loquial és una varietat literària de tota la llengua i no una educació lingüística que, d’una manera o altra, forma part de la cultura de la comunicació.
Pas 5
La cultura de la comunicació es caracteritza per la parla col·loquial només en un entorn informal i en relacions informals amb l’interlocutor. Una altra característica important de la cultura de la comunicació és que només es manifesta amb la participació dels propis parlants, que són els subjectes de la relació.
Pas 6
És un error creure que la cultura de la comunicació implica el compliment total de totes les normes lingüístiques. Els textos orals es caracteritzen per una divisió única i irrepetible, que no es pot reproduir en tots els casos per escrit. Sovint, la traducció de textos parlats genuïns en forma escrita no és només una edició, sinó un treball realment minuciós. I fins i tot en aquest cas, el text traduït, malgrat el significat conservat, tindrà una base gramatical i lèxica diferent. Així, la cultura de la comunicació es forma a causa de la capacitat dels interlocutors d’expressar els seus pensaments en un discurs col·loquial de manera que fossin comprensibles per a ambdues parts, i l’alfabetització de textos orals és secundària.
