Cada persona necessita el seu propi espai personal. Es tracta d’una zona o lloc determinat, habitació o cadira on podeu relaxar-vos després d’un dur dia de treball. Quan una persona es troba a la seva zona privada, té l’oportunitat de relaxar-se, calmar-se o relaxar-se psicològicament.
Algunes persones només necessiten espai personal, d’altres no donen molta importància a la seva presència. Els límits d’aquest territori els determina el propi propietari. Si algú infringeix l'espai d'una altra persona, aquesta acció es pot considerar irrespectuosa i sense tacte. I aquesta reacció és molt comprensible, perquè el propietari percep la zona privada com una part d’ell mateix, cosa que significa que només hi tenen accés els més propers.
Es creu que l’espai personal d’una persona comença a 0,5 metres, es tracta de l’anomenada frontera íntima. Si algú s’acosta a aquesta distància i més a prop, el propietari del “territori” sent malestar, ja que això només és permès per a familiars i persones properes.
Els científics han descobert que la freqüència de violació dels límits de l’espai privat d’una persona afecta fins i tot la durada de la seva vida. Quan algú està en contacte amb altres persones tan a prop de la seva voluntat, se sent incòmode i pot desenvolupar una neurosi. I les neurosis afecten negativament la salut.
Per descomptat, hi ha persones que són amables i sociables per naturalesa. No respecten els límits personals ni tan sols amb aquells que coneixen molt poc. És absolutament normal que aquestes persones s’abracen quan es troben, es besen i toquen els altres. Potser aquestes persones simplement no saben sobre l’espai personal, ja que van créixer, per exemple, en una família nombrosa. Però no tothom percep aquest comportament positivament i la reacció a la comunicació amb ells, encara que siguin sincers i desinteressats per naturalesa, serà negativa.
Sovint és habitual que la família es mantingui a distància sobre l’espai personal, i això és absolutament normal. De vegades, cada persona necessita retirar-se al seu niu. Per tant, tant a la família com a la feina, i més encara al carrer amb desconeguts, cal ser tàctic i no intrusiu. Aquest comportament disposarà més a l'interlocutor a comunicar-se. Tot i respectar l’espai personal del veí, es produirà una reacció similar. I, per descomptat, tot ha d’estar dins d’uns límits raonables perquè l’observança de l’espai privat no es converteixi en insociabilitat i alienació.
