Els homes que exigeixen massa als seus escollits s’arrisquen a quedar-se sols. El mateix es pot dir sobre els adeptes al treball, els egoistes, així com els representants del sexe més fort amb habilitats comunicatives poc desenvolupades.
Per què els homes estan sols?
La solitud masculina com a fenomen socio-psicològic es caracteritza per l’absència d’apegats i vincles estrets en el representant del sexe més fort. Pot ser conseqüència d’una ferida mental rebuda com a resultat d’una relació fallida o pot sorgir en el context d’exigències excessives a la futura núvia.
Alguns homes atribueixen la seva solitud a un horari ocupat a la feina, que literalment ocupa tot el seu temps lliure. Simplement físicament no tenen la força per comunicar-se i conèixer el sexe més just. A més, els motius de la soledat masculina inclouen algunes característiques conductuals, com ara el consum excessiu d’alcohol, el joc, etc.
A més, els homes es poden privar de l'atenció femenina pel fet que simplement no fan esforços per trobar una ànima bessona amb l'esperança que tot es resolgui per si mateix. Es comporten de manera massa egoista amb les dones, dediquen la seva vida a l’entreteniment, les amistats, la creativitat i la realització d’idees. La categoria de risc també inclou els homes propensos a afeccions depressives, infantilisme, així com aquells amb dèbils habilitats comunicatives i patologies mentals.
Quin és el perill de la soledat masculina?
Un home solitari no té cap desig de creixement espiritual, no intenta millorar-se, perquè no hi veu el sentit. Sovint segueix cada dia la ruta establerta de la feina a casa i passa el seu temps lliure davant d’un ordinador o un televisor. Cada any el desig de conèixer el sexe just es debilita i el món adquireix colors en blanc i negre. El pitjor és que el temps avança inexorablement i que el representant del sexe més fort no té temps per mirar enrere, ja que al seu voltant no quedarà res més que un gelat silenci.
També cal tenir en compte que les persones solitàries són les més susceptibles a condicions estressants. Especialment quan es tracta de solitud completa, quan un home no té només una segona meitat, sinó també amics, pares, coneguts als quals hom pot vessar la seva ànima. Una persona periòdicament ha de llançar emocions negatives per tal de “desactivar” el cos i desfer-se de la fatiga.
Per descomptat, no s’ha d’oblidar que cada persona és individual; per a alguns, la solitud és una forma de vida familiar. Algunes persones són tan autosuficients que no necessiten suport extern i se senten absolutament còmodes soles amb elles mateixes.
