Amb prou feines hi ha una persona que no hagués d’excusar almenys en bagatelles. Però, què hi ha al cor del desig de justificar-se, per què molta gent intenta demostrar de manera persistent la seva innocència, la seva manca de participació en algun esdeveniment o el seu accident, la seva involuntarietat?
Poques persones durant la infància no havien d’excusar els seus pares o educadors per algun tipus d’ofensa. Per a un nen, el desig d’evitar el càstig per bromes és bastant natural i comprensible, però per a moltes persones l’hàbit d’excusar persisteix de per vida. Aquesta persona, en la seva característica manera hipertrofiada, va ser perfectament descrita per Nikolai Vasilyevich Gogol al relat "La mort d'un oficial". Després d’haver esternut accidentalment a la seua general davant seu, l’heroi de la història, Chervyakov, intenta justificar la seva mala acció. Tothom que ha llegit aquesta història sap a què va provocar això: el funcionari s’està morint.
Quina és la base del desig de ser justificat? Hi pot haver diversos motius. El primer, el més obvi, és el desig d’una persona de protegir-se, d’eludir la responsabilitat. Demostreu que és completament innocent del que va passar. Aquest és el cas quan una persona no admet la seva implicació en un esdeveniment ocorregut. Està disposat a traslladar la responsabilitat a qualsevol, sempre que no respongui ell mateix per la mala conducta.
Una situació més difícil és quan una persona realment ha comès algun tipus d’ofensa, l’admet i intenta explicar per què va fer això. Es creu que si una persona es justifica a si mateixa, significa que en té la culpa. Els orígens d’aquesta opinió es troben en la psicologia humana: fins i tot si una persona és absolutament innocent i va aconseguir demostrar la seva innocència, encara queda un regust desagradable. Aquell famosíssim "No hi ha fum sense foc". La coneguda tecnologia de denigrar una persona als mitjans de comunicació es basa en aquest principi: escriuen mentides deliberades sobre ell i, fins i tot si aconsegueix justificar-se, la seva reputació es veurà molt minada. Una persona que posa excuses sense voler perd el respecte als ulls dels altres, per tant, val la pena fer excuses tan rarament com sigui possible. Però hi ha situacions en què sigui desitjable una excusa, o més aviat una explicació?
En primer lloc, és important entendre el que condueix una persona a excuses. Molt sovint, aquest desig es basa en un ego ordinari: una persona està preocupada pel que pensaran els altres d’ell, de com percebran la seva ofensa. El contrapès en aquesta situació és la humilitat. No importa el que pensin de vosaltres, si sou culpables o si se us culpa: accepteu-ho. Només es pot fer una excepció si no hi ha excusa, però l’explicació de la vostra acció beneficiarà aquells amb qui esteu parlant. Intenteu explicar a la persona els seus errors, els seus enganys en aquesta situació, però només si veieu que se us pot escoltar. Si no escolten o simplement no volen escoltar-ho, humileu-vos i deixeu-ho tot tal qual. I aquesta serà la millor manera de sortir de la situació. La veritat sempre triomfa, una persona resignada guanya necessàriament. Heu d’actuar de la manera més senzilla possible: culpar; només cal demanar disculpes, però no comenceu a excusar-vos, explicant els motius de la vostra acció. No és culpa teva: accepta-ho. No discuteixis, no demostris la teva innocència. Sobretot si no parlem d’una situació de vida o mort, sinó d’algunes situacions quotidianes banals.
