La gent escriu poemes sobre l'amor per la vida, per les persones, per Déu. Per a alguns, resulten ser molt bons, per a altres, febles, ingenuos. Això és comprensible i natural, perquè el nivell d’habilitat entre les persones és diferent. Hi ha autors que s’adrecen poemes a ells mateixos. Quin és el motiu? És impossible donar una resposta inequívoca a aquesta pregunta, perquè tot depèn de la persona.
Instruccions
Pas 1
A causa d’un fort canvi en els antecedents hormonals, els adolescents ho perceben tot massa agreujat, es tornen sensibles i vulnerables, tenen conflictes amb pares, parents i professors. Els sembla que els adults no els entenen gens, són indiferents als seus problemes. Si s’hi afegeix amor no correspost, l’alumne pot caure en una depressió severa, decidint que no hi ha felicitat a la vida, ningú el necessita, ningú l’estima i l’entén. Per fugir d’aquests pensaments opressius, el nen composa poemes d’amor adreçats a ell mateix. Aquests poemes són una mena de "medicina" per a la depressió que ha sorgit. Aquesta creativitat parla de rancúnia contra el món exterior.
Pas 2
També pot passar la situació contrària, per exemple, un adolescent impressionable és tan feliç, després d’haver aconseguit la reciprocitat d’un ésser estimat, que està desbordat d’emocions, vol dir a tot el món que l’estimen. Així obtenim línies sobre l’amor propi. En aquests versos, es pot distingir una nota d’alegria i felicitat.
Pas 3
A una edat més madura, això es pot explicar per altres motius. Per exemple, una persona per algun motiu no desenvolupa relacions amb parents, amics i companys de feina, no pot organitzar la seva vida personal de cap manera. Se’l considera arrogant, mentre que simplement és massa impressionable. Creant poemes d’amor, l’autor sembla fugir de la desagradable realitat, explicant a tothom que no és realment arrogant, té molts mèrits i té alguna cosa per estimar.
Pas 4
Hi ha vegades que l’autor crea poemes sobre l’amor per si mateix, confiant sincerament en la seva irresistibilitat, altes qualitats i encant. Es considera un model, un estàndard de totes les virtuts. Una persona així s’exalta. Això ja és un encreuament entre l’egoisme més fort (a la vora de l’egocentrisme) i un trastorn mental.
